La recepta de Montoro

Cristóbal Montoro vol que treballem més i plorem menys

Amb la seua supèrbia habitual Cristóbal Montoro, el ministre d’Hisenda d’Espanya, ha contestat amb només tres paraules als consellers autonòmics que li han demanat un millor finançament i major flexibilitat per a poder  complir amb l’objectiu de dèficit: ¡Pónganse a trabajar!, els ha dit. I els ho ha dit així, en perfecte castellà, perquè tots l’entenguen i perquè la manca d’un finançament just és un problema que afecta per igual a comunitats de parla castellana i a la resta amb llengua pròpia… excepció feta dels bascos, què ells sí que van ben servits. Al ministre Montoro ja no podem demanar-li que siga simpàtic, que això seria del tot inútil, però cal agrair-li que no marege més la perdiu i que des de l’inici ens parle ras i clar encara que siga amb el menyspreu habitual en ell. Ara Ximo Puig i la resta de presidents sortits de les darreres eleccions ja saben que la pau financera no serà possible amb el govern central. Almenys amb aquest ministre raó per la qual Puig ha demanat un canvi d’interlocutor i despatxar cara a cara amb Mariano Rajoy. Tant li val: ja pot parlar amb Rajoy o amb el seu plasma, és una pèrdua de temps i més amb unes eleccions generals al caure.

Però mentrestant cal governar el dia a dia d’una comunitat que es troba en fallida i eixe si que és un greu problema per al president Puig i per al seu soci al Palau de la Generalitat. El govern de Rajoy, com abans va fer el de Zapatero, no ha volgut escoltar mai les raons d’una reivindicació justa: els valencians no podem ser la tercera comunitat autònoma amb major saldo negatiu -per darrere de Madrid i Catalunya- a l’hora de pagar a l’estat quan som una de les més pobres en tindre una renda per capita per davall de la mitjana de l’estat (19.502 euros, enfront dels 22.279). Som l’única regió que aporta al calaix d’Espanya més del que rep. I no parlem d’ofrenar noves glòries, que també, sinó d’euros. La conclusió és evident encara que a la Meseta seguisquen sense reconéixer-ho: És materialment impossible, però sobretot és injust, ser pobre i haver de pagar com els més rics.

Alguna cosa falla quan aquesta realitat es manté any rere any sense que els diferents governs a Madrid l’accepten i, el què és més important, sense que donen una solució satisfactòria i justa. I el que és més greu: No només falla allí, a Madrid, on sembla que estan encantats amb una situació que volen justificar parlant del balafiament dels recursos i la corrupció que ha presidit l’acció de govern en els darrers anys. Sobretot falla ací, al País Valencià, on fins ara no hem fet més que queixar-nos en veu baixa tot i haver passat de ser aquell Levante feliz que fa uns anys pregonava Julio Iglesias a canvi d’un bon grapat d’euros a ser la Grècia espanyola com assenyalen els principals indicadors de convergència amb una Europa de la qual cada volta estem més allunyats. Eixa és la realitat que cal combatre amb unitat i amb lleialtat. No al partit de cadascú depenent de qui governa a Espanya, sinó al conjunt del poble valencià que està patint una situació injusta que ofega el nostre futur i impedeix una eixida més solidària de la crisi per tal de no deixar a ningú despenjat. Cal agafar-li la paraula al president Puig i fer-li costat si compleix allò que ha dit que farà: guanye qui guanye les eleccions a Espanya els valencians hem de fer pinya en la defensa del dret a un finançament just, en l’exigència del cobrament del deute històric i a rebre les inversions que necessitem per al nostre desenvolupament. Eixe és el camí i caldrà defensar-ho al carrer… i als tribunals, com també s’ha dit.    

El ministre amb el nou Conseller d'Hisenda

Davant d’això la recepta del ministre Montoro és senzilla: treballar més i plorar menys. Curiós que ho diu en nom d’un partit que no ha parat de plorar per l’herència rebuda i que quan s’ha posat a treballar ho ha fet per a incomplir el programa electoral amb el qual va demanar el vot en les eleccions; és a dir, per a fer allò que no va dir que farien. Ara el ministre que no s’atreveix a dir ‘retallar’ quan parla de ‘treballar’, li diu al president valencià i a la resta de nouvinguts que no tenen dret a queixar-se, que els seus predecessors es van trobar una situació encara més difícil. Doncs per a no voler parlar de l’herència fins i tot parlen de la dels seus perquè en el cas valencià fa vint anys que governa el PP i l'ara senador Alberto Fabra va ser hereu per designació del solar que li van deixar Camps i Zaplana. Com també de la corrupció que junts van emparar i consentir.  

Els extreballadors de RTVV som víctimes de la situació que tots tres han deixat i no volem ser-ho ara també de la que es dibuixa amb el catecisme que pregona Montoro, eixe de retallar més i plorar menys. Que no s’equivoque el ministre: nosaltres hem plorat tot el que havíem de plorar… i els nostres fills també. A nosaltres ja ens ho han retallat tot, fins i tot els drets que ens va reconéixer el TSJCV en tombar un ERO inconstitucional i il·legal. A treballar també estem acostumats malgrat el temps que ens han condemnat a l'atur: No ens hem oblidat de fer la televisió que el PP no ens va deixar fer quan la va manipular i utilitzar per a ús propi. Ara està en les mans del nou govern valencià fer realitat la nova RTVV… en la dimensió en què siga factible, sí, però amb els treballadors que tenim el dret moral, i laboral, de fer-la possible.

Publicat al Levante de Castelló l'1 d'Agost de 2015