viernes, 31 de julio de 2015

La recepta de Montoro


Cristóbal Montoro vol que treballem més i plorem menys


Amb la seua supèrbia habitual Cristóbal Montoro, el ministre d’Hisenda d’Espanya, ha contestat amb només tres paraules als consellers autonòmics que li han demanat un millor finançament i major flexibilitat per a poder  complir amb l’objectiu de dèficit: ¡Pónganse a trabajar!, els ha dit. I els ho ha dit així, en perfecte castellà, perquè tots l’entenguen i perquè la manca d’un finançament just és un problema que afecta per igual a comunitats de parla castellana i a la resta amb llengua pròpia… excepció feta dels bascos, què ells sí que van ben servits. Al ministre Montoro ja no podem demanar-li que siga simpàtic, que això seria del tot inútil, però cal agrair-li que no marege més la perdiu i que des de l’inici ens parle ras i clar encara que siga amb el menyspreu habitual en ell. Ara Ximo Puig i la resta de presidents sortits de les darreres eleccions ja saben que la pau financera no serà possible amb el govern central. Almenys amb aquest ministre raó per la qual Puig ha demanat un canvi d’interlocutor i despatxar cara a cara amb Mariano Rajoy. Tant li val: ja pot parlar amb Rajoy o amb el seu plasma, és una pèrdua de temps i més amb unes eleccions generals al caure.
Però mentrestant cal governar el dia a dia d’una comunitat que es troba en fallida i eixe si que és un greu problema per al president Puig i per al seu soci al Palau de la Generalitat. El govern de Rajoy, com abans va fer el de Zapatero, no ha volgut escoltar mai les raons d’una reivindicació justa: els valencians no podem ser la tercera comunitat autònoma amb major saldo negatiu -per darrere de Madrid i Catalunya- a l’hora de pagar a l’estat quan som una de les més pobres en tindre una renda per capita per davall de la mitjana de l’estat (19.502 euros, enfront dels 22.279). Som l’única regió que aporta al calaix d’Espanya més del que rep. I no parlem d’ofrenar noves glòries, que també, sinó d’euros. La conclusió és evident encara que a la Meseta seguisquen sense reconéixer-ho: És materialment impossible, però sobretot és injust, ser pobre i haver de pagar com els més rics.
Alguna cosa falla quan aquesta realitat es manté any rere any sense que els diferents governs a Madrid l’accepten i, el què és més important, sense que donen una solució satisfactòria i justa. I el que és més greu: No només falla allí, a Madrid, on sembla que estan encantats amb una situació que volen justificar parlant del balafiament dels recursos i la corrupció que ha presidit l’acció de govern en els darrers anys. Sobretot falla ací, al País Valencià, on fins ara no hem fet més que queixar-nos en veu baixa tot i haver passat de ser aquell Levante feliz que fa uns anys pregonava Julio Iglesias a canvi d’un bon grapat d’euros a ser la Grècia espanyola com assenyalen els principals indicadors de convergència amb una Europa de la qual cada volta estem més allunyats. Eixa és la realitat que cal combatre amb unitat i amb lleialtat. No al partit de cadascú depenent de qui governa a Espanya, sinó al conjunt del poble valencià que està patint una situació injusta que ofega el nostre futur i impedeix una eixida més solidària de la crisi per tal de no deixar a ningú despenjat. Cal agafar-li la paraula al president Puig i fer-li costat si compleix allò que ha dit que farà: guanye qui guanye les eleccions a Espanya els valencians hem de fer pinya en la defensa del dret a un finançament just, en l’exigència del cobrament del deute històric i a rebre les inversions que necessitem per al nostre desenvolupament. Eixe és el camí i caldrà defensar-ho al carrer… i als tribunals, com també s’ha dit.    
El ministre amb el nou Conseller d'Hisenda
Davant d’això la recepta del ministre Montoro és senzilla: treballar més i plorar menys. Curiós que ho diu en nom d’un partit que no ha parat de plorar per l’herència rebuda i que quan s’ha posat a treballar ho ha fet per a incomplir el programa electoral amb el qual va demanar el vot en les eleccions; és a dir, per a fer allò que no va dir que farien. Ara el ministre que no s’atreveix a dir ‘retallar’ quan parla de ‘treballar’, li diu al president valencià i a la resta de nouvinguts que no tenen dret a queixar-se, que els seus predecessors es van trobar una situació encara més difícil. Doncs per a no voler parlar de l’herència fins i tot parlen de la dels seus perquè en el cas valencià fa vint anys que governa el PP i l'ara senador Alberto Fabra va ser hereu per designació del solar que li van deixar Camps i Zaplana. Com també de la corrupció que junts van emparar i consentir.  
Els extreballadors de RTVV som víctimes de la situació que tots tres han deixat i no volem ser-ho ara també de la que es dibuixa amb el catecisme que pregona Montoro, eixe de retallar més i plorar menys. Que no s’equivoque el ministre: nosaltres hem plorat tot el que havíem de plorar… i els nostres fills també. A nosaltres ja ens ho han retallat tot, fins i tot els drets que ens va reconéixer el TSJCV en tombar un ERO inconstitucional i il·legal. A treballar també estem acostumats malgrat el temps que ens han condemnat a l'atur: No ens hem oblidat de fer la televisió que el PP no ens va deixar fer quan la va manipular i utilitzar per a ús propi. Ara està en les mans del nou govern valencià fer realitat la nova RTVV… en la dimensió en què siga factible, sí, però amb els treballadors que tenim el dret moral, i laboral, de fer-la possible.

Publicat al Levante de Castelló l'1 d'Agost de 2015

viernes, 17 de julio de 2015

Más Grecia que Finlandia

El nuevo President no lo tendrá fácil para poder arreglarlo.



El presidente Ximo Puig se cansó de decir en la pasada campaña electoral que su objetivo es hacer del País Valencià la Finlandia del sur. Un reto que se antoja más difícil todavía si, como es el caso, la comunidad que preside Puig parte de una realidad incontestable: estamos mucho más cerca de ser la Grecia española que la Finlandia mediterránea. Es lo que hay.
El pasado martes un informe de la dirección general de Política Regional y Urbana de la Comisión Europea alertaba de una realidad incontestable: la Comunitat Valenciana, -la misma que hace unos meses organizaba a bombo y platillo la Copa América de vela, carreras urbanas de Fórmula 1, o los Màster de Golf en Borriol-, se aleja de la convergencia europea al mismo ritmo que lo está haciendo Grecia. Estamos en el furgón de cola en los principales indicadores que marcan el nivel de desarrollo de las distintas regiones europeas: Empleo, Investigación y Desarrollo, Cambio Climático y Sostenibilidad, Educación, y Lucha contra la pobreza y exclusión social. En el global de esos parámetros la brecha entre el País Valencià y la media de las regiones europeas se abre en más de diez puntos. En España tan sólo la ciudad autónoma de Ceuta está en la misma situación que la otrora feliz Comunitat Valenciana y en el resto de Europa compartimos ranking con diez regiones griegas y los estados de Chipre y Malta.
Es la situación en que nos han dejado los veinte años de despilfarros y los saqueos auspiciados, o al menos consentidos, desde los gobiernos populares en la Generalitat Valenciana. Eso y, por supuesto, la secular discriminación financiera a que nos han sometido los sucesivos gobiernos de España con socialistas y populares al frente. En este caso si que se ha revelado cierta esa cantinela que tanto molesta a los socialistas de que PP y PSOE “la misma cosa son”… el mismo caso han hecho a la justa reivindicación de los valencianos.
Justa aunque no siempre suficientemente defendida en Madrid. Al menos por los gobiernos populares que nunca plantaron cara en el Congreso de los Diputados ni en La Moncloa, ni siquiera en la intimidad de su partido a sus compañeros ministros. La sumisión de Zaplana, Camps y Fabra a la hora de no exigir lo que nos corresponde, y sus desmanes a la hora de gestionar lo poco o mucho de que disponían, han traído estos lodos. Tanto enlodaron su acción de gobierno que Europa ha condenando al gobierno de España a pagar una multa de 19 millones de euros por las facturas que la Generalitat escondió para maquillar su déficit y que deberá pagar el nuevo Consell. Es la herencia Fabra. Un barrizal del que Puig y sus socios de Compromís van a tener que salir -sí o sí- si pretenden cumplir con su programa de gobierno y sus compromisos electorales. Sin el cambio del modelo que propicie una financiación justa no hay escapatoria posible: la deuda de 40.000 millones de euros que arrastra la Comunitat Valenciana nos acerca más Grecia que a Helsinki… por seguir con el modelo finlandés que tanto gusta al president y con la realidad griega que tan de moda está estos días.
Mariano Rajoy anda crecido. El presidente del gobierno no puede –ni quiere- ocultar su satisfacción al ver cómo le ha ido a su ‘colega’ Alexis Tsirpas. El duro trágala a que se ha visto obligado el presidente griego es considerado como una victoria propia en la medida en que puede servirle a sus intereses electorales: el caos en Grecia, y la posible caída del gobierno de la radical Syriza, puede frenar el temido ascenso de Podemos. Ese es su miedo y combatirlo es su objetivo: cuanto peor le vaya al pueblo griego más dudas tendrá el pueblo español en dar su voto a quienes se han identificado como la franquicia española de Syriza. El “espera Alexis” que Pablo Iglesias lanzó en público a Tsipras demuestra esa complicidad. Una frase que, por cierto, recuerda mucho a ese otro “Luís se fuerte” que Rajoy escribió en privado a su entonces amigo Bárcenas, el mismo al que ahora deniega su retorno a la nómina de trabajadores del PP.
El presidente del gobierno de España se ha destapado como uno de los más entusiastas voceros del “Leña al griego hasta que pague” que la canciller Angela Merkel y el resto de integristas financieros han puesto en marcha. Tanto se ha venido arriba Mariano Rajoy que en un ataque de democracia parlamentaria sin precedentes anuncia que llevará al Congreso el acuerdo sobre Grecia para que sus señorías se pronuncien y, por boca de ellos, los ciudadanos que les votaron. Resulta curioso: los españoles –al menos sus representantes- van a poder pronunciarse sobre el rescate a Grecia cuando en su día, aquel verano de 2011, no pudieron decidir sobre el rescate a España que Zapatero y Rajoy  pactaron a solas al modificar el artículo 135 de la Constitución para calmar a los mercados, al Banco Central Europeo y al eje franco-alemán.
Menos mal que esa campaña de “leña al griego hasta que pague” no se hace extensiva al resto de administraciones europeas morosas… nosaltres, els valencians, también formamos parte de ese club. Del de los morosos, digo. Incluso escondimos facturas y falsificamos déficits como también hicieron los gobiernos griegos.

Lo dicho, más Grecia que Finlandia. Mas cerca.

Publicat al Levante de Castelló el 18 de Juliol de 2015

L'altre mercat laboral

Alberto Fabra i Rita Barberá aniràn junts al Senat


Dimecres vaig renovar el DARDE. Per als qui teniu la sort de no saber de què estic parlant, es tracta del document que expedeix el Servef i que acredita la meua condició de demandant d’ocupació. O el que és el mateix i queda més clar, d’aturat. Vaig renovar el Darde el mateix dia, si més no fa, que ho van fer la majoria dels més de mil excompanys que vam perdre la nostra feina quan un ja ex honorable president –per allò de què ja no ho és: president vull dir; l’altre, açò d’honorable, és una altra cosa i cadascú tindrà la seua valoració al respecte- de la Generalitat Valenciana va decidir tancar RTVV.
Ara Alberto Fabra ja no és president, però ell encara no ha de renovar el Darde. De fet encara no ha hagut d’apuntar-se al paro. Tot i perdre el lloc de treball que ocupava i al qual va arribar a dit, manté la seua acta de diputat a les Corts Valencianes. Fabra és un exemple clar de com l’última reforma laboral del seu partit ha estat beneficiosa a l’hora de trobar feina… per a alguns, clar. Perquè a Fabra això d’anar encadenant contractes de treball no l'ha suposat cap mal de cap. Al contrari. El d’ell és un veritable exemple d’allò que la dreta anomena mobilitat laboral i que, diuen, és un signe dels nou temps en matèria de mercat de treball: Va passar de ser alcalde de Castelló i diputat autonòmic a ser President de la Generalitat, ara és de nou diputat i d’ací a poc serà senador; però això sí, sense deixar mai de ser expresident amb les prerrogatives i beneficis que comporta el càrrec.
Tal vegada la molèstia més gran de tanta mobilitat haja estat en els canvis de taula i decorat. Ara, per exemple, ha hagut de deixar l’ample i luxós despatx que ocupava al Palau de la Generalitat per un altre molt més reduït en un espai que els diputats anomenen “el Colomer” situat a la planta més alta de l’edifici annexe al Palau de les Corts on s’allotgen els diferents grups parlamentaris. Diuen que és una saleta de reunions reconvertida en despatx i que la seua secretaria personal i anterior secretaria autonòmica de Presidència, Esther Pastor, utilitza una taula en l’avantsala. Un espai que, per cert, va ocupar l'avui empresonat Rafael Blasco quan va deixar el grup popular per a passar al grup mixt… però això no vol dir res, casualitat. Molt menys moguda ha estat la trajectòria política de l’altra diputada del PP valencià que acompanyarà Fabra en la retirada daurada al senat. Rita Barberà només ha ocupat dos llocs de treball en els darrers vint anys en compaginar l’acaldia de València amb el parlament autonòmic. Ara, i agafada de la mà del seu benvolgut ‘enemic’ Fabra, desembarca al Senat on farà costat de l’ex diputat de Compromís Carles Mulet qui ja ha dit que vol donar canya des del seu escó i que per a ell anar al Senat no és acabar els seus dies –polítics- en un tranquil cementeri d’elefants. Sembla que la renovació, a la seua manera, arriba també a una cambra on diuen que mai passava res: L’adéu d’històrics com l’orpesí Juan José Ortíz –algú es recorda d’ell?- o l’alacantí Julio de España demostra que tot s’acaba… encara que no per a tots. Joan Lerma es manté incombustible en el que és un altre cas per analitzar: El seu deixeble Ximo Puig arriba dos décades després al despatx que ell ocupava al Palau de la Generalitat peró ell es manté també actiu vint anys després en aquest altre mercat laboral, el dels polítics, tant o més complicat.
Un Ximo Puig de qui, ara sí, podem dir que ja és President de la Generalitat a tots els efectes. Després de dues setmanes d’aterratge, de gestos simbòlics i d’acabar de configurar equips i de quadrar escalafons, hem vist dos fotografies que demostren que el morellà ja està governant. D'una banda la visita al primer gran incendi forestal amb el qual, malauradament, estrena mandat tot president i d'altra la recepció en el seu despatx durant més d’una hora amb l’amo de Mercadona Juan Roig, demostren que la cosa ja va de veres. No és cap broma. Això dels incendis, per exemple, pot ser tota una premonició o un avís: en l’últim any de Lerma com a president el foc a les muntanyes va acabar de ‘cremar’ una gestió que es va fer insostenible per l’ús polític que, també dels incendis, va fer el PP. Puig va viure en primera persona aquella situació i sembla que ha pres bona nota: vol crear una agència anti emergències que dependrà directament de Presidència, del seu entorn més pròxim. L’altre, les bones relacions amb els empresaris segur que cremarà molt menys la seua gestió: l’enemic no és la patronal valenciana –ni tampoc els sindicats- sinó la voluntat que demostre el govern central en voler donar resposta a les necessitats i a les urgències dels valencians pel que fa a un finançament just i a l’arribada de les inversions necessàries. Tampoc en aixó ha perdut el temps el nou President: Ja veurem com va l’anunciada trobada amb Mariano Rajoy després de la “cordial” conversa telefònica que ens han dit que van tindre tots dos presidents.

Mentre jo, a el meu. Per a la següent renovació del Darde m’han donat la data del pròxim 20 d’octubre. Espere no fer-la servir. Onze dies abans, el 9 d’Octubre, hauria d’estar en marxa la nova RTVV segons ha promés el nou cap del Consell. No serà fàcil, ni sabem com serà, però haurà de ser. El comité d’empresa s’ha oferit a col·laborar i la comissió que estudiarà com fer-ho possible està encapçalada pel professor de dret constitucional i expert en comunicació José Mª Vidal… el mateix cognom que l’última directora general amb la qual es va tancar la tele. Però això només és una casualitat, no una premomició.

Publicat al Levante de Castelló el 11 de Juliol de 2015

viernes, 3 de julio de 2015

Días de gestos y símbolos


Ximo Puig i Mónica Oltra con la Asociación Víctimas del Metro de Valencia



En su primera decisión como presidente de las Cortes Valencianas, -por cierto, el presidente más breve que se recuerda- Francesc Colomer hizo retirar el ágape que se había contratado para festejar el inicio de la nueva legislatura y ordenó que se llevara a un comedor social, al de la ‘Casa de la Caridad’ de Valencia; la prensa habló ese día de un ahorro cercano a los 17.000 euros. Pocos días después, en la que puede ser una de sus últimas decisiones como presidente de las Cortes Valencianas antes de pasar a ser conseller de Turismo sin consellería, Francesc Colomer se negó a firmar la compra de 99 teléfonos móviles de última generación para uso de los recién estrenados diputados; en total la prensa hablaba de un gasto de más de 64.000 euros. Es el signo de los nuevos tiempos, menos ágapes y menos gigas. Aunque tranquilos que sus señorías no van a quedar sin cobertura, ni alimentaria ni telefónica, por supuesto.
Ese mismo día el ex president de la Generalitat José Luis Olivas declaraba ante el juez de la Audiencia Nacional quien decretó su libertad con cargos y la obligación de comparecer cada quince días en su Juzgado. Olivas había sido detenido por la Guardia Civil en el marco de la ‘Operación Coral’ que investiga los préstamos presuntamente irregulares que Bancaja otorgó a los empresarios alicantinos Juan Vicente Ferri y José Salvador Baldól para proyectos inmobiliarios en el Caribe mexicano y la Baja California cuando Olivas era máximo responsable de Bancaja lo que pudo propiciar a la entidad financiera después intervenida con dinero público unas pérdidas superiores a 200 millones de euros. Era el signo de los viejos tiempos, todo para unos y unos para todo.
Nuevos tiempos y nuevos signos. En esas está el nuevo Consell, en días de gestos y símbolos: Recibir cómo se merecen a las víctimas del Metro para pedirles perdón o derogar el inhumano copago a los dependientes. Mientras el viejo Consell ya cesado se reincorpora a la vida civil. Alberto Fabra, por ejemplo, demuestra que anda muy pendiente de ver cómo se quedará lo suyo y anuncia que se acoge al estatuto de ex president que le da derecho a despacho, al coche oficial con su chófer incluido, a la escolta,  y a mantener a la pareja… de asesores, me refiero. Todo ello pese a que el mes que viene hará efectivo su desembarco en Madrid para cumplir con la tradición de acabar sus días en el cómodo Senado de España, como debe ser. Una prebenda que aunque el PP diga lo contrario no han aceptado todos los ex presidentes que de la Generalitat han sido: Joan Lerma renunció a ella cuando también se fue a Madrid y Olivas cuando pasó a  presidir Bancaixa. Eso sí, Fabra renuncia a su puesto en el Consell Jurídic Consultiu –a todo no se puede llegar- donde su antecesor Francisco Camps percibe una nómina anual de unos 57.000 euros. Más de los viejos tiempos, esos que estos nuevos harán bien en llevarse por delante.

La nota que esperó 20 años en el palau de la Generalitat
La semana de la transición en el gobierno de la Generalitat Valenciana ha dejado imágenes para la historia con la masiva entrada de Ximo Puig en el Palau de la Generalitat donde, por cierto, otro morellano Andreu Ferrer, hoy nuevo Secretario Autonómico de Presidencia, encontró aquel papel con la palabra Tornarem que habían escondido hace veinte años cuando dejaron el despacho del Jefe de Gabinete de Lerma. Allí estaba tal y como les conté la semana pasada. 


Isabel Bonig, Mónica Oltra y Mª José Salvador
Dos días después vimos la imagen con más morbo, político por supuesto:  la de dos ilustres vallleras condenadas a no entenderse nunca. Isabel Bonig y María José Salvador, dándose el relevo en la Consellería de Vivienda, Obras Públicas y Vertebración del Territorio bajo la supervisión de la omnipresente Mònica Oltra y con la consellera saliente mucho más dada a la sonrisa… tal vez por el alivio de lo que le quitaban de encima. Los otros dos diputados castellonenses en el nuevo Consell, el presidente Ximo Puig y el nacionalista Vicent Marzà, ya se habían sentado juntos unos días antes durante un par de largas horas sin Mónica Oltra de testigo y sin intimidad ninguna. Fue casualidad. El calendario y el protocolo les hicieron coincidir en el salón de plenos del Ayuntamiento de Castelló en la toma de posesión de la nueva corporación y hasta donde yo sé para nada hablaron de la posibilidad que ahora se ha dado de poder llegar a compartir gobierno. Pero a diferencia de lo que pasa entre Salvador y Bonig, Puig y Marzà no sólo están condenados a entenderse, además van a estar encantados de hacerlo.

Por cierto que algunos quisieron encontrar en la cuenta de tuitter del nuevo conseller de Educación, Cultura y Deporte, una versión fet a València de la cacería que le costó el puesto al concejal madrileño Guillermo Zapata por unos chistes que ahora la Justicia ha decretado que no son delictivos. Pero no pudo ser. A fuerza de tanto rebuscar y de nada encontrar, sólo pudieron echar mano del socorrido separatismo catalán para titular que “El consejero de Educación de Puig tuiteó a favor de la independencia. Marzà tuvo su cuenta cerrada 48 horas supuestamente para borrar tuits”, según leímos en el diario ‘La Razón’. Sobra lo de supuestamente: Verdaderamente estos chicos de la derecha mediática son inquebrantables al desaliento…

Publicat al Levante de Castelló el 04 de Juliol de 2015