 |
| El meu últim dia a Canal 9. |
Han passat 365 dies en els
quals ha passat de tot… o quasi. Ara fa un any que deixava la delegació de RTVV
a Castelló on havia entrat en 1989 per posar el meu granet d’experiència
professional, i un cabàs d’il·lusió, en el naixement de la radiotelevisió pública
dels valencians. I eixe dia, ara fa un any, s’acabava tot en ser un dels 900 acomiadats per l’ERO
salvatge, i com es va demostrar després il·legal, que el govern del PP va
obligar a fer als gestors de RTVV. I clar està, van fer un empastre. Un altre.
 |
| Primera redacció de RTVV a Castelló. Xavier Latorre (Ràdio9), Joan Asensi, Juan Luís Hernández i Xavier Andrés. Falta Joan Miquel Ahis que va fer la foto. |
Aquella vesprada la
recorde amb un sabor agredolç. D’una banda l’estima i el suport de la família,
els companys, i els amics. Mai ho oblidaré. D’altra banda, una sensació
d’immensa solitud, de buit, i d’impotència: m’estaven furtant part de la meua
vida (vint-i-quatre anys de treball), amb traïdoria i premeditació, fent garrames
com dèiem de xiquets en el barri de Grapa ón vaig créixer.
El vertigen davant un
futur incert i pel benestar dels meus quedava en un segon pla, era més forta la
rabia: Després de fer durant dècades un ús partidista i d’haver enfonsat RTVV,
el PP executava sense rubor, i en nom de la viabilitat del projecte que ells havien
fet inviable, una depuració ideològica per a fer fora als treballadors que més
el molestaven… ó en tot cas per a no tocar als més dòcils, que tant dóna. I al
mateix temps revestia l’operació amb nous logos i un suposat canvi de formes en
la direcció de la nova empresa. Però no: No era un tema del “anterior equipo de
dirección”. No podia nàixer una nova RTVV neta i digna sobre la indignitat d’un
procés com aquell.
Els mesos van passar lents.
El retrobament amb companys també afectats va resultar tan reconfortant com a
gran va ser la decepció pel silenci dels qui mai van marcar el meu número de
telèfon. L’oblit. Fins que va parlar la justícia. La sentència que va anul·lar
l’ERO per estar farcit d’irregularitats i d’il·legalitats ho precipità tot: el
president Alberto Fabra, en una decisió tan irresponsable com negativa
fins i tot per als seus interessos i els del seu partit, acabava de passar a la
història com el primer president autonòmic que tancava una ràdio televisió
pública amb tot el que això representa. Un colp mortal a la llengua i a la
cultura pròpia, al dret dels valencians a ser com qualsevol altre ciutadà de
l’estat, a l’autogovern, al futur del sector audiovisual…etc. Fabra va mesurar
mal les conseqüències o es va deixar enganyar, tant se val. Per si faltava alguna
cosa es va disfressar de 'Pinotxo' per a justificar el tancament: Ni els
treballadors s’havien negat a negociar ni era inviable mantindre Canal 9 i,
sobretot, no és veritat que sense RTVV no tancarà escoles. ‘Escola Valenciana’ denúncia
el perill de tancament de fins a 151 aules de línies en valencià el curs
vinent. Escoles pot ser que no, però unitats i aules unes quantes… el que ve a
ser el mateix.
La decisió de tancar anunciada
a les poques hores de coneguda la sentència desencadenà l’episodi de ‘ciclogènesis informativa’ més explosiu
viscut a Espanya des de la nit del 23-F. En aquesta ocasió els que van ocupar
la ràdio i la televisió pública van ser els mateixos treballadors que fins a
eixe dia eren poc menys que la veu del seu amo. Dies de pel·lícula, llàstima
que un altre valencià il·lustre, Berlanga, no puga portar-lo a la
pantalla gran. I va ser així com un Fabra incapaç de parar el colp d’estat va
haver d'escoltar en la seua tele allò que el PP sempre havia obligat a
silenciar. Fins que van enviar a la policía després que Paco ‘Telefunken’
es negara a tallar les emissions. Eren les 12h 19m del 29 de novembre de 2013 i
s’acabava de cuinar un pastís de moniato que ens eixirà molt car als
valencians. Hem deixat d’ingressar uns tres milions d’euros per la campanya
publicitaria de Nadal i cada dia cal pagar 190.000 euros als treballadors per
tenir-los a casa. A més cal fer front a despeses com els 16 milions d’euros per
acabar de pagar-los als amics de la F-1, els contractes amb les distribuïdores
de pel·lícules, les despeses de manteniment, etc… una ruïna.
 |
| Amb Vicent Palací, Nuria Pérez i Marta Navarro, tots acomiadats també ara fa un any. |
Ara sembla que ja no... i ell sabrà perquè. Si vol fer memòria, ací té l'enllaç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario